19809529

Moltes noies sentien la mateixa veneració per la Baker que anys enrere les seves ties havien sentit per la Verge de Montserrat

 

 

 

_______________________________________________________________________________

A l’escena inicial de ‘Vida privada’, Frederic de Lloberola, un Casanova de pa sucat amb oli, es desperta a una habitació que no és la seva i el primer que veu és un gos (mal) dissecat amb un lligacames de saldo al coll. En qualsevol situació semblant, hom es faria tres preguntes ràpidament. ¿On sóc?, ¿On són els meus pantalons? i ¿On és la sortida?. Per no tornar-hi més, és clar. Però si Sagarra hagués pensat així, no tindríem llibre, i ens hauríem perdut una de les grans novel·les catalanes del segle XX.

Doncs no, Frederic torna al llit de Rosa Trenor, i fins i tot li acaba mig obligant a que porti el gos dissecat al drapaire. Però al lector la imatge del pobre animal li queda al cap per la resta de la lectura, i més encara. Si Proust tenia la magdalena sucada en té, aquí, a  Barcelona , érem tots plegats una mica més canins.

Quan es publica ‘Vida privada’ a l’any 1932, Josep Maria de Sagarra ja era un autor sòlid, experimentat i molt llegit. Periodista, dramaturg i poeta, amb abundant obra publicada i premiada. Exercia de bon vivant barceloní, ben relacionat amb les elits de la època.  De novel·les, només tres. Dues iniciàtiques (‘Paulina Buixareu’ i ‘All i salobre’) i la gran obra, ‘Vida privada’. Després, gairebé res fins unes ‘Memòries’ publicades ja als cinquanta que també poden llegir-se en clau novel·lesca però que tallen just abans de la seva època daurada, els anys vint. Com en tots els escriptors catalans de la seva generació, la guerra i el franquisme són un punt i a part en la seva literatura. Tot i això, fa la sensació que en Sagarra era conscient de que una altra novel·la seva difícilment estaria a l’alçada de ‘Vida privada’.

Aquesta té tantes lectures i tants temes importants que qualsevol comentari sempre farà curt. Literàriament, és una síntesi de la millor novel·la francesa, del dinou i del vint, que l’autor coneixia bé. El naturalisme burgés de Balzac i la seva comèdia humana barrejat amb la introspecció i el gust pel detall amb el que Proust descriu la França d’abans de la guerra (‘Perquè heu llegit a Proust a tot arreu voleu descobrir lligams misteriosos, societats anormals’). Sagarra escriu amb una prosa brillant la decadència de una família de aristòcrates vinguts a res a la Barcelona dels vint i els trenta, els Lloberola, dels quals l’esmentat Frederic és el més incapaç de tots.

La novel·la té dues parts, una ubicada a finals dels vint, just abans de l’ Exposició Internacional del 29, i una segona ja amb la República. Tot el peix es ven a la primera. La segona no és dolenta, però no acaba de aixecar el to d’epíleg de una primera part, on la tensió dramàtica i la mala llet del autor són molt superiors. Dins les anades i vingudes dels Lloberola i les seves amistats, Sagarra emmarca un magnífic retrat d’aquella Barcelona. Més encara, fa l’intent de trobar l’essència de la barcelonitat mitjançant alguns dels seus personatges;  ‘la gràcia de Rosa Trenor  era un barcelonisme descuidat i autèntic’, o en Agustí Casals, un amic de Guillem, el petit dels Lloberola; ‘ell era fill d’aquesta Barcelona democràtica i menestral, presidida per l’estalvi d’espai, l’estalvi de temps, l’estalvi de diner i l’estalvi de roba’ . Si algú intentés escriure res semblant avui en dia, se’l menjarien viu.

Per damunt de tot, queden dues escenes absolutament glorioses. Una, l’excursió del grup de burgesos amb ganes de sarau als locals més florits del Xino. El pas i la descripció de la nit  barcelonina a ‘La criolla’ o ‘La sevillana’ és un dels millors testimonis escrits del que serà una tradició a la novel·la barcelonina, el viatge del món confortable de la zona alta al barri baix de torn a la recerca d’aventures. L’altre, la recepció que li fan les elits barcelonines al dictador espanyol,  Miguel Primo de Rivera, que arriba a la festa de matinada, mig begut, i que obsequia a les seves amfitriones amb  ‘una història de caserna sense esporgar’, amb la mítica resposta de la marquesa: ‘Ay, Miguel, has estado saladísimo, saladísimo, saladísimo…’ Acaba en Sagarra dient que la broma va durar fins quarts de quatre. I encara dura…

 

Josep Maria de Sagarra  ‘Vida privada’  Barcelona, 1983, Proa

Anuncios