La_cinquena_planta

I encara es feia una última pregunta. Intueix el lector la resta del oceà, a partir de tan minúscula mostra? (p. 202)

_____________________________________________________________

Una de les grandeses del ‘Ulisses’ rau en la conjunció de les dues històries, la Història i la història, dins l’únic plà de la novel•la. La intrahistòria d’un dia en la vida d’en Leopold Bloom i la síntesi de la tradició irlandesa mitjançant els reflexes de, per exemple, els diversos tons narratius que fa servir per a cada capítol i amb els que t’explica una Història de la Literatura. I a més de fer això, ho fa molt bé. ‘La cinquena planta’ és d’aquesta mena. No estic dient que siguin comparables, el ‘Ulisses’ i ‘La cinquena planta’. Cap llibre que porti menys d’un any publicat pot ésser enfrontat a un clàssic del tamany del ‘Ulisses’. El temps ens dirà fins a on pot arribar la novel•la d’en Baixauli. Però a mi la seva lectura i relectura m’han fet arribar molt lluny.

La història és la que podeu trobar als diaris i a la contraportada. De base autobiogràfica, Baixauli, com en B protagonista, va quedar immobilitzat per una malaltia estranya que el va convertir en una pedra quaranta dos dies. La rehabilitació la va fer en un sanatori a les afores de València que tenia una misteriosa cinquena planta sempre tancada. La imaginació de què hi guarda aquesta cinquena planta va desfermar la trama de la novel•la.

La zona fosca de l’hospital és un argument clàssic. Un lloc entre la vida i la mort que amaga secrets, gent amb estranys poders. Les referencies son múltiples, de ‘La Muntanya Màgica’ de Thomas Mann a ‘Ridget’ de Lars Von Trier. Fins aquí tindríem una novel•la de misteri entretinguda. Baixauli la converteix en una síntesi explosiva de formats, personatges, estructura i influències. Hi ha un moment en que al B escriptor li pregunten per aquestes i no sap que contestar, perquè les veritables influències son al subconscient. Doncs diguem que el subconscient li flueix en dues direccions. Per un costat, la tradició Goethe – Mann – Bulgakov. La trama fantàstica de Sanatori i la seva cinquena planta es sustenta damunt la figura d’un personatge gairebé el•líptic ,el doctor Mogort, un Beckett jove, que parla molt poc però que actua com una mena de diable bo, o al menys sense les connotacions morals cristianes dels diables dels autors abans esmentats. Si aquesta tradició aguanta la trama, el joc de formats i narradors ve per la via Cortazar – Bolaño. Les desviacions dels contes curts intercalats i els canvis a la primera persona en format entrevista que ens porten directament a ‘Los detectives salvajes’. Podríem seguir amb Borges i molts d’altres. No cal. En tenim prou per dir que ‘La cinquena planta’ és la síntesi de moltes tradicions de la literatura moderna en una única obra.

‘La cinquena planta’ no té índex. Està estructurada en quatre capítols – parts. ‘Pedra’ (pàgines 1 a 65), ‘L’hora del llop’ (66 a 149), ‘Arquitectura’ (150 a 196) i ‘Cavalls vora el riu’ (197 a 294). Potser per evitar-ne alguna possible lectura fragmentada, com quatre contes llargs. La primera part, ‘Pedra’ és l’eix autobiogràfic i argumental. Funciona com a tronc, des de el qual s’obren i creixen les arrels de les altres tres parts. El joc de personatges és l’altre gran encert de la novel•la. El llistat és llarg i en té alguns de tan extraordinaris com Astruells, un personatge eliminat de la versió definitiva de l’anterior llibre de B i que aquí apareix com una mena de Pepito Grillo del narrador. O en Timoteu, el Nietzsche aforístic de la novel•la.

Però per sobre de tot, ‘La cinquena planta’ es una novel•la sobre l’espai. La creació és la generació d’espais, físics o no, i aquesta planta que hi és, però ningú no sap què hi és, és la metàfora de tot allò a que mou l’art, la comunicació d’alguna cosa de la que els estris quotidians no ens saben dir prou, o nosaltres no sabem referir concretament. Si ho sapiguessim potser la ciència ens seria més útil. Mentrestant, com encara seguim buscant què hi ha a aquella cinquena planta que ningú ens sap contestar, ens cal la literatura.

Manuel Baixauli  La cinquena planta  Barcelona 2014 Proa