La pitjor de les equivocacions és creure que la gent anomenada senzilla et pot salvar’ (p 48)

————-

La primera cosa que he fet en acabar de llegir ‘El malaguanyat’ ha estat buscar un cd de les ‘Variacions Golberg’ interpretades per Glenn Gould al 1981 que em va regalar una excompanya de classe pianista i posar-lo al meu vell i atrotinat discman. Tot el que podria escriure sobre el que ara escolto seria un simple ‘m’agrada’. Però puc entendre la sensació del narrador escoltant-la. Fins i tot, en el moment clau de la novel·la, el de la primera audició, quan se n’adona que ni ell ni ningú aconseguiran tocar les ‘Variacions Goldberg’ com ho esta fent aquell home que tenen al davant. El llibre de Bernhard és una obra mestra. Ni més ni menys.

Sempre he vist a Thomas Bernhard com un escriptor circular. Fa quelcom semblant al que Wong Kar Wai fa al cinema. El director xinés porta tota la vida fent la mateixa pel·lícula, un cop i un altre, amb petits canvis de, diguem-ne, decorat. D’entre totes elles sobresurt ‘In the mood for love’, que li va quedar perfecta. Bernhard igual. Escriu sempre el mateix llibre, tot movent alguna peça de lloc, i en el cas de ‘El malaguanyat’, el resultat final ratlla a la perfecció. Ambdós autors corren el risc d’avorrir a l’espectador, perqué un té certa sensació de deja vu davant la insistència en les seves obres. Per contra, aconsegueix un estil propi molt marcat, únic i aconsegueix també que l’apropament a una temàtica des de diferents angles tregui a la llum de forma més evident la càrrega metaliteraria de les seves obres. En definitiva, la intenció de l’autor d’anar mes enllà del simple (i noble) fet d’ explicar una historia.

La repetició esdevé un dels eixos de la obra de Bernhard. tant sintàcticament com narrativament. ‘El malaguanyat’ és un llibre de 124 pàgines que no té cap punt i a part des de la segona pàgina fins el final. Tot un únic paràgraf d’histories breus i reflexions que giren un cop i un altre sobre els mateixos eixos , fent avançar el llibre de forma opressiva, angoixant i circular. És com si un es trobés enmig d’un remolí, del que només se’n surt amb el final del llibre. En d’altres obres del mateix autor, l’experiencia pot resultar esgotadora, fins i tot avorrida per repetitiva. A ‘El malaguanyat’ , la brillantor narrativa porta la forma als seus màxims resultats. Sempre les ‘Variacions Goldberg’, sempre aquest narrador tornant-hi sobre els mateixos pensaments. La idea del malaguanyat, de un Wertheimer que sacrifica l’existència per l’incapacitat d’assumir la derrota fundacional; cap d’altre que no sigui acceptar que la genialitat està fora del nostre abast. Que els grans artistes, del piano o del que sigui, com els filosofs (ara que qualsevol pelacanyes que té un llibre publicat i va fer un seminari amb Derrida s’autoanomena filòsof) es poden contar amb els dits de la mà. I per als pocs d’entre la resta de mortals capaços d’adonar-se’n, el trist consol d’acceptar que la vida es un llarg i continuu periode de decadencia. Gratificant, oi?

Normalment s’associa Thomas Bernhard a una mena d’enfant terrible nihilista. Certament, no és un escriptor divertit. Lletjor, malaltia, corrupció, son constants en els seus llibres. Tot alló humà, social, civilitzat, entés com el gust i l’obra de la majoria li produeix repulsió. Tota aquesta negativitat seria per si sola parodiable sense la figura del subjecte genial que s’hi retalla al darrera. L’intent de dibuixar un mon des de els ulls d’aquell que es reconeix superior a la resta dels seus congeneres. I que indefectiblement veu un mon mediocre ple de gent mediocre. ‘El malaguanyat’ és abans que res un assaig sobre la figura del geni. Tres genis, un triomfant i dos mes o menys fracassats, que es presenten com els tres costats d’un mateix subjecte descentrat. Una única figura amb tres personatges que es reparteixen el protagonisme.

De ‘El malaguanyat’ hi han diverses edicions . L’última que he llegit, i en la que em baso per aquesta ressenya, és la catalana, publicada per Proa. La traducció és prou bona, pero l’edició és terrible. Està farcida d’errades. Per al lector bilingue, com es el meu cas, recomano l’edició en castellà de Alfaguara.

‘El malaguanyat’ , Thomas Bernhard , Proa, Barcelona , 2003