El malaguanyat

Totes les coses que hem escrit, si les deixem reposar prou temps i després les tornem a examinar des del començament, ens resulten lògicament insuportables i no parem fins que les destruïm, vaig pensar (…) Perquè sempre creiem que som autèntics i en realitat no ho som, i creiem que som concisos i en  realitat no ho som. (p. 63)

La confessió és un dels sagraments catòlics que menys sentit li trobo. No només sentit lògic, menys sentit cristià també. Sense entrar en el concepte de pecat, converteix la consciencia en una mena de bugada que cal anar rentant de quan en quan pel confessionari. No és estrany que els protestants l’eliminessin d’un plomall. La contrició no implica res en sí mateix. Només te un sentit en l’efecte que pot causar en les accions del subjecte des del moment en que assumeix les seves causes.

Bernhard és un escriptor protestant. No és cristià, ni tan sols religiós, espiritual o res semblant. Com un Schopenhauer contemporani, només li interessen les condicions objectives del mon per allunyar-se’n a la seva esfera, on només hi cap la individualitat i l’art. Però quan mira cap en dins, la seva ètica, les seves normes de conducta, son d’arrel protestant clàssica; el pecat, el defecte, s’arrossega. Ens marca, ens obliga. Seu allà per recordar-nos com en som, d’imperfectes i mortals. A la vegada, només ens valida un objectiu: la perfecció, el més brillant.

Glenn Gould dormia amb la radio encesa perquè no podia viure ni un minut sense música. Kurt Vonnegut escriu a ‘Un hombre sin patria’ que només hi ha una prova de l’existència de Deu, la música. A ‘El malaguanyat’, la musica, concretada en les ‘Variacions Goldberg’ de Bach, materialitza aquesta perfecció, aquest art absolutament pur pel que val la pena viure. Un dia, els tres protagonistes de l’obra, Glenn Gould, Wertheimer i el narrador, comencen les classes particulars amb el millor professor del Mozarteum de Viena. Gould s’asseu al piano i toca la peça. L’instant. En aquell moment, tant el narrador com Wertheimer saben que mai seran tan bons, que mai ratllaran la perfecció, com ho esta fent Glenn Gould. El geni és ell, Gould, i la resta son mortals.

¿Que pots fer, quan saps que no has estat predestinat amb la gràcia? Per sort, la gràcia de la salvació de l’anima és prou extensa. Però el geni no. Genis hi ha un, dos, tres…. La resta, som del munt, més a dalt o més avall. Wertheimer i el narrador aspiren en algun moment anterior a aquesta genialitat, i amb la caiguda del paradís és on comença ‘El malaguanyat’. Una de les obres de maduresa de Bernhard, que publica pocs anys abans de morir. Un monòleg sense punts i a part – marca de la casa – i més curt que les primeres novel·les, no arriba a les 150 pàgines. El narrador viatja des de Madrid, on Bernhard hi va viure força anys hostejat al Ritz, a l’enterrament del antic company Wertheimer, que s’ha penjat a l’Àustria natal. Des dels llocs on van passar els seus estudis superiors de música va fent memòria d’ell i els seus dos companys. Dir amics no seria exacte. L’amistat era quelcom aliè a les relacions humanes que podien establir els tres personatges. Quan entren a la casa per estudiar amb Horowitz l’aspiració a la perfecció els exigeix un distanciament amb el mon extern on no entren conceptes com amic o parella. Després de l’instant, on queda clar que el geni és Gould, els altres dos han de reconduir la seva vida, trobar una alternativa que faci suportable l’existència amb la consciència del fracàs.

No tos dos se’n surten però cadascú ho intenta a la seva manera. El narrador, a definició de Gould, es converteix en ‘el filòsof’ i la seva obra serà un assaig titulat ‘Sobre Glenn Gould’ les pàgines del qual, centenars, milers, acaben cremant indefectiblement per no ser mai prou bones, per no arribar mai a dir ben bé allò que volien dir, que cal dir. Aquesta idea del llibre interminable va lligada a Wittgenstein i les seves ‘Investigacions filosòfiques’, un filòsof molt present al conjunt de la obra de Bernhard. Wittgenstein va escriure aquesta obra bona part de la seva vida i mai la va donar a publicar perquè sempre li afegia un gir més, un canvi més, una nova idea, que mai tancava la obra. Idea a la vegada molt lligada amb la seva filosofia tardana en la qual un sistema lligat i tancat com el Tractatus no hi té lloc.  

Wertheimer és un personatge que en les primeres lectures queda eclipsat per la figura mítica de Gould, però que poc a poc va guanyant terreny. És el propi malaguanyat, també batejat així per Gould a la novel·la. És el que tria la via mundana. El que segueix tocant, el que viu amb una germana a la que pràcticament esclavitza, el que se’n va al llit amb la mestressa de l’hostal del poble. El que és humà, contradictori, neguitós, i que no pot conviure amb la culpa, amb el patiment de ser part de tota la degeneració del esser humà.

No son tres personatges, és un de sol. Com a ‘El silenci’, de Bergman, on les dues germanes  son els dos costats de la mateixa persona, a ‘El malaguanyat’ tant Gould com Wertheimer son els dos costats sublimats del narrador. Els dos vessants cap a on podia, o voldria, caure el protagonista. Tots dos moriran a la frontera dels cinquanta, Gould d’una apoplexia damunt del piano, Wertheimer penjat del sostre. El narrador sobreviu perquè els que estan morint als cinquanta son els seus altres, les possibilitat que algun dia va imaginar de ser. Bé, podria dir, no he estat cap geni, però tampoc m’he convertit en un malaguanyat.

El més cridaner d’una novel·la de Bernhard sempre és el seu menyspreu a la normalitat que l’envolta. Aquestes diatribes sobre com n’és d’horrorós Salzburg, els seus habitants, el teatre vienès en cartellera, els actors amb ínfules divines, el menjar que posen a taula als mal anomenats restaurants… Aquesta misantropia no és un joc d’enfant terrible però tampoc cal que ens distregui del important. L’exigència del propi Bernhard amb sí mateix. Per això, totes les obres de Bernhard tenen aquesta semblança, aquest aire de família, com Gould gravant un i altre cop les Variacions Golberg. Com a molt, l’artista aspira a escriure una gran obra en tota la seva vida. Les altres son intents poc o gens aconseguits. Tota la resta, és palla. I això que Bernhard s’exigeix a sí mateix, també ho exigeix a la resta de l’art i del pensament. Com quan compara les dues formes extremes d’escriure, de pensar, entre l’aforístic i el filòsof

Volem produir grans efectes amb acudits petitíssims i enganyar la humanitat, deia, vaig pensar. En el fons no soc més que un d’aquests nefands aforístics que, amb la seva desmesurada manca d’escrúpols es barregen amb els filòsofs com els escarabats voladors amb els cérvols (p 56)

I que cadascú hi posi els noms que vulgui.

Thomas Bernhard, El malaguanyat, Barcelona, 1992, Proa

Corrección

…ese pueblo arruinado como ningún otro en el que además de las deficiencias mentales en él innatas, decía, no quedaba más que hipocresía

____________________________________________________________________________________

En 1996, el escritor salvadoreño Horacio Castellanos Moya publicó una novela corta titulada ‘El asco. Thomas Bernhard en San Salvador’. El texto era un monólogo enfebrecido en el que el narrador, un salvadoreño profesor de arte en una universidad canadiense y homosexual, descargaba sobre un oyente silencioso su enojo por el país donde le había tocado nacer. Muy bernhardianamente, sí, pero en parte intencionadamente paródico, cosa que nadie, o muy pocos, supieron ver en la obra, que casi convirtió a su autor en enemigo nacional.

Para alguien nada susceptible a una crítica devastadora de las pupusas, el libro de Castellanos Moya  certifica que ya existe un estilo Bernhard, asociado a un monologo torrencial, exaltado pero sólidamente argumentado, sobre lo terrible y mediocre que es el mundo y sus habitantes y las pocas artes realmente elevadas que hacen que merezca la pena desestimar, por ahora, el suicidio.

Este argumento lo encontraran, en mayor o menor medida, en todos y cada uno de los libros de Thomas Bernhard. También en ‘Corrección’, su novela de 1976. Pero sería injusto reducir uno de los mejores escritores alemanes del siglo XX a un señor gruñón, irascible y misántropo. Bernhard era mucho más que ese cliché.

Bernhard fue un escritor muy prolífico. Tuvo serios problemas de salud desde muy joven, y seguramente en ese impulso creativo se une la idea, también central en ‘Corrección’, que sólo la dedicación absoluta a la gran obra de arte da sentido a la vida humana, junto con algo parecido a lo que le pasó a Bolaño. El horizonte de una posible muerte le urge a escribir todo lo que pueda lo antes posible. Como el genial escritor chileno, Bernhard murió joven, con apenas 57 años. A diferencia de este, tuvo éxito mucho antes, primero como dramaturgo y después como novelista, lo que le permitió vivir en el Ritz de Madrid y dedicarse exclusivamente  a escribir.

El lector habitual de Bernhard hallará una recurrente familiaridad en sus novelas. Una sensación de estar leyendo el mismo libro desde un punto de vista un poco distinto. Bernhard es  autor de una única gran obra, publicada en diferentes capítulos o versiones a lo largo de toda su bibliografía. Más que en Proust, estoy pensando en cineastas como Wong Kar Wai o Hanecke. El director chino lleva toda la vida perfeccionado una misma película a nivel estético. Muchos pensamos que ya lo consiguió con ‘In the mood for love’, pero él ahí sigue. El austriaco, como Bernhard, tiene una idea central, en su caso la violencia latente en las relaciones humanas que acaba emergiendo,  y la retrata desde diferentes situaciones y personajes.

Ambas maneras de hacer están en Bernhard y en ‘Corrección’. La trama de la novela es simple. Un amigo del narrador llamado Roithamer ha dedicado su vida y capital a construirle una casa cónica en medio de un bosque a su hermana. Una vez acabada, se ha suicidado. El narrador llega a la casa donde Roithamer pasó sus últimos años para investigar en los escritos que ha dejado el muerto la causa del suicidio. La novela está dividida en dos capítulos, separados por el único punto y aparte de todo el texto. El primero es la llegada del narrador y el segundo la lectura de los textos.

El pisotón que Bernhard le da al lector, y se lo da y mantiene con toda la intención, es esa ausencia de pausa en el texto. Lo hace por interés propio en parte para dotar al texto de una mayor unidad, pero también para obligar al lector a entrar en su laberinto y orientarse en él. La trama y el final están explicados en la página diez; lo importante es el personaje. La investigación sobre el tema del genio, la obra de arte y su relación con el mundo.

El tema del genio es también central en la otra gran novela de Bernhard, ‘El malogrado’, que publicará en 1983. Glenn Gould en esta última y el genio oculto pero referencial que es Roithamer en ‘Corrección’. Porque la novela es un juego constante de referentes culturales, o pistas que el autor va dejando para el lector.

Por ejemplo: la buhardilla en la que Roithamer vive sus últimos años encerrado escribiendo sobres sí mismo es un guiño a los últimos años de vida de Hölderlin. Wittgenstein aprendió arquitectura para construirle una casa a su hermana, casa que todavía existe hoy en día. También Wittgenstein estuvo trabajando en una obra que nunca dio por acabada, en parte por el propio sentido filosófico de la misma, que se publicó póstumamente como las ‘Investigaciones filosóficas’. De aquí también la idea, recurrente en Bernhard, que la obra de arte no tiene un final, nunca acaba de cerrarse, siempre se le ha de dar una vuelta más, otra corrección.

Realmente estoy asustado de todo lo que he escrito ahora, porque todo fue muy distinto, pienso, pero corregiré lo que he escrito, no ahora, lo corregiré cuando llegue el momento de esa corrección, entonces lo corregiré y entonces corregiré lo corregido y lo corregido lo corregiré otra vez y así sucesivamente, así Roithamer. (p.290)

En la segunda parte del libro el ‘así Roithamer’ que aparece constantemente hay que leerlo como ‘así habló Roithamer’ o ‘así lo escribe Roithamer’.

Todo gira alrededor de la idea de Roithamer de construir una casa cónica en medio del bosque. Una idea sin sentido (nadie se la ha pedido) pero que sirve, como podría servir otra, para que el autor muestre su visión del mundo y del ser humano. Básicamente, estamos rodeados de mediocridad y basura, la cotidianeidad y los congéneres son insufribles. Esto empuja a las personas especiales a una vida en soledad e incomprensión, pero hay la oportunidad de redimirse y encontrar un sentido: la dedicación exclusiva a una gran obra de arte.  Bernhard, que como los personajes de ‘El malogrado’, también estudió en el Mozarteum de Viena, tiene en su pódium a la música y a la arquitectura.

Posiblemente el propio Bernhard viera en este misticismo artístico filosófico lo realmente importante de su obra. Pero quedó los exabruptos que siempre son más fáciles de entender. Bueno, pensaría, una prueba más de que la opinión sobre sus congéneres no iba tan desencaminada.

Thomas Bernhard, Corrección, Madrid, 1986, Alianza