lilin

‘L’home viu seguint la raó, de manera que necessita una part de la seva vida per cometre errors, un altre per poder-los entendre i una tercera per mirar de viure sense equivocar-se’

____________________________________________________________

La primera frase de ‘The Godfather’ (F. Ford Coppola, 1972) és un colpidor ‘I belived in América’ en boca d’en Buonasera, el propietari d’una funerària que va a reclamar venjança a Don Corleone. És un bon resum de tota la pel·lícula. Quan al final de l’escena, arrangen una solució i en Buonasera ja és fora, Corleone encarrega la feina però puntualitza: ‘Que no se’n vagin de les mans. ¡No som uns assassins, encara que s’ho pensi aquest enterramorts!’ Doncs resulta que si, i fins i tot a la segona part, rodada dos anys després, un jove Vito Corleone, en mans d’un igualment jove Robert de Niro, se’n carrega a dos amb les seves pròpies mans.

Quan la màfia, alta o baixa, d’aquí o d’allà passa a la narració emergeix un sentit de la noblesa que ho justifica absolutament tot. ‘Si, hem fet de tot. Però amb normes, eh??’. És com si per fer-se entendre a la resta de mortals que paguem impostos i envermellim amb un euro que no és nostre, hi hagués una necessitat vital de normes, les que siguin, però normes morals com les de tot fill de mare. A la molt recomanable ‘Fariña’,  on  Nacho Carretero descriu els orígens del narcotràfic gallec, explica que els contrabandistes de tabac que anys després faran el salt a mercaderies més lucratives  sortien  al programa de tarda de la televisió gallega dient ‘¡El contrabandista es el oficio más honrado del mundo!’ i tothom es quedava tan ample.

A ‘Una educació siberiana’, en Nikolai, el protagonista, és honrat amb qui s’ho mereix (família, clan, persones respectables – és a dir, que segueixen les seves regles-) i no té la necessitat de ser-ho amb aquells que hi queden fora, especialment els representants dels estats pels que va passant el seu clan. És un rus d’arrels siberianes que viu a la Transnistria, avui país independent no reconegut internacionalment entre Romania i Ucraïna, a la zona de la Besaràvia. La zona on viu la comunitat , que al llibre anomena Barri Baix, fa riure als anomenats barris perillosos  de les nostres ciutats. Tothom té un arsenal a casa. Des del ganivet iniciàtic, ‘la pica’, fins a fusells d’assalt. El ofici és el crim, i s’hi s’ha de matar, es mata.

L’educació siberiana del protagonista és  violenta de principi a fi. No només com autodefensa. ‘A la ciutat sempre fèiem merder. Quan anàvem a un altre barri sovint acabava amb batussa, amb sang per terra, garrotades i ganivetades a tort i a dret. Teníem una fama bestial, tothom ens tenia por’ . La justificació moral d’aquesta violència és la defensa de la llibertat personal davant de l’aparell social i estatal (el mateix argument que, entre d’altres, els quinquis dels setanta) i el sotmetiment a les regles pròpies de la comunitat, que es veuen com autèntiques enfront de les falses externes. Un aristotelisme a ultrança. Dins del rol que m’assigna la meva polis, tot. Fora d’ella, res. La diferència és una normativa  que accepta família, religió i honor però no vol saber res de dret o estat. Com que ja em sembla sentir algun comentari de l’estil de ‘doncs no està malament…’, poden llegir a comunitaristes aristotèlics com Alasdair MacIntyre on a ‘After virtue’ insisteix en com n’eren de meravelloses les tribus islandeses del segle XII, amb els seus grans codis morals. I també poden anar a viure una temporada a algun d’aquests paradisos com la ciutat de la novel·la. Si tornen, ens ho expliquen.

La novel·la és la vida, dels dotze als divuit anys, del seu  narrador. Està escrita en primera persona i a base de flashbacks que semblen més brots que regressions (‘ara us explicaré una història…’). Cal entendre-ho  dins de la forta tradició oral russa, on hi ha escriptors com Dovlatov o Shalamov.  Als relats d’aquest ja surten alguns dels personatges de ‘Una educació siberiana’. El que Shalamov anomena  ‘hampons’ són els criminals de la casta ‘llavor negra’, els més cruels segons Nikolai. Si als contes de Shalamov els ‘hampons-llavor negra’ són uns éssers absolutament despreciables, els Urques, la casta a la que pertany el narrador,  són una mena de cosacs moderns. Roben a l’estat per comprar armes i icones. Porten el cos tatuat ritualment, amb el seu codi vital i moral i s’aprenen de memòria poesies de Esenin, Lermontov i Pushkin, al que veneren.

La novel·la està escrita com una autobiografia i el mateix Lilin segueix afirmant públicament la història dels Urques i demés, tot i que sembla poc coherent amb la realitat. Tant fa. Nabokov també escrivia les seves novel·les com a relats autobiogràfics de personatges que molts s’entestaven a identificar-los amb ell. Aquí hi ha una història, ben escrita, que és un conjunt d’històries.  No una fascinació amb un mateix.  Lilin escriu en italià, país on viu des de fa  anys. Té quatre novel·les més, cap d’elles traduïda al català o castellà.

Nikolai Lilin ‘Una educació siberiana’  Barcelona,  2016,  Proa

Anuncios