perucho

Van sortir sis toros / Tots van ser dolents / Això fou la causa / De cremar els convents

 

 

 

 

 

___________________________________________________________________________________

L’any 1994 el crític i professor nord-americà Harold Bloom va aixecar una enorme polèmica amb la publicació del seu llibre ‘El cànon occidental’ on intentava la desbordant tasca de definir i escollir les obres que conformen segons el seu parer el cànon literari occidental des de l’inici de la escriptura fins al segle XX. Bloom és un classicista, dels que entenen la literatura com una variant de l’art on l’eix és l’experiència subjectiva de caire moral i estètic. El seu pal de paller absolut és Shakespeare, d’on surt i a on torna tota literatura posterior. Al final de llibre hi incloïa una llista amb les obres del cànon, llista de la qual se n’ha penedit en múltiples ocasions, però que resulta tant o més interessant que el detallat estudi sobre ‘Hamlet’ de les pàgines centrals. L’apartat corresponent al segle XX, que ell denomina ‘L’edat caòtica’ resulta revelador, tant per les presències (un munt de poetes americans contemporanis) com absències, aquestes ja a títol personal; a mi em resulta especialment sagnant que redueixi la literatura llatinoamericana del segle XX a una dotzena d’autors, dividits entre els més coneguts (Neruda, Borges, Paz, Garcia Márquez) i els cubans ( Lezama, Arenas, Carpentier, Cabrera Infante).

Dins l’extensa llista també hi ha un petit apartat per a la literatura catalana. Almenys fins que no la declarin inconstitucional i prohibeixin la reimpressió per decret. Quatre poetes (Riba, Foix, Gimferrer i Espriu) i dos novel·les: ‘La plaça del diamant’, de Mercè Rodoreda, i ‘Les històries naturals’, de Joan Perucho.

La presència de Perucho en aquesta obra d’intenció universal contrasta amb la seva absència en les compilacions locals. Només en casos puntuals (Javier Calvo, Marcos Ordóñez) se’l reivindica com un escriptor de primer nivell. Perucho és una figura literària atípica. Per començar, va ser enormement prolífic. Té més de setanta llibre publicats. Novel·les, contes, poesia, assaig,… tant en català com en castellà. La seva obra, a més de inabastable és força irregular. Comprensible, publicant gairebé llibre per any des de finals dels 50 fins els 90. Segon, Perucho era jutge i com a tal va exercir durant el franquisme. Si bé mai s’hi va adscriure a una literatura nacional-catolicista, tampoc s’hi apropà als cercles literaris antifranquistes. Anava per lliure. I tercer, literàriament també va anar sempre a contracorrent. Tant com quan lluïa el realisme social com quan li arribà el torn al formalisme benetià, Perucho seguia escrivint novel·les històriques i literatura fantàstica. Ben segur que molts crítics de l’època es deurien pensar que s’havia quedat ancorat en Julio Verne o una mena de literatura històrica de consum de viatge en tren, en un temps on aquesta mena de literatura eren les novel·les de lladres i serenos.

La seva novel·la de 1960, ‘Les històries naturals’ és la que més destaca i la més recuperada d’entre la seva obra narrativa. És una història de vampirs en la Catalunya de 1840. L’heroi, el naturalista barceloní Antoni de Montpalau, rep l’encàrrec de perseguir un pretès vampir (‘el dip’) que està devastant els pobles del Priorat. Tot això en mig del final de la primera guerra carlina, amb dos exercits, els isabelins i els carlins, perseguint-se per tot el principat.

El títol de ‘Les històries naturals’ és tant la història de les ciències naturals que practica el protagonista i el seu cercle de progressistes científics com la història dels naturals catalans, és a dir, la historia local, però en plural, per assenyalar que al costat de la història oficial, de les batalles entre Espartero i Cabrera, hi ha un revers ocult  on s’esdevé un relat alternatiu.

La novel·la de Perucho segueix sent tremendament original i divertida avui, en un marc on la literatura fantàstica està plenament acceptada. Imagineu com deuria ser rebuda el 1960. És novel·la històrica i fantàstica de primer nivell, amb una influència notable de la tradició gòtica anglesa però amb un estil narratiu absolutament clàssic, gairebé de cronista de novel·la cavalleresca. Aquesta distància perjudica els personatges, sobretot als secundaris; els companys de viatge d’en Montpalau  gairebé no existeixen, en favor d’un marc general descrit amb profusió.  Bàsicament, ‘Les històries naturals’ és una novel·la que busca situar-se fora dels llocs comuns del moment. Ni realisme, ni costumisme, ni formalisme, ni psicologisme.  Un heroi que viatja a enfrontar-se a un enemic sobrenatural i que trobarà l’amor de la dama. Però amb vampirs, puces gegants i d’altres misteris de la natura. A més, aquest vampir pot, oportunament, transmutar-se en qualsevol animal, el que li permet fugir volant dels seus perseguidors empastifats en all i traslladar l’acció de la novel·la de Barcelona a Montroig, a Gandesa i a Berga. Tot això en poc més de dues-centes pàgines.

El més interessant de ‘Les histories naturals’ és com l’autor, partint d’un argument tant boig com barrejar vampirs i carlistes (de fet, el dip es passa mitja novel·la demanant un càrrec a l’oficialitat carlina) combina la seva innegable erudició amb un estil fluït i accessible, intentant anar més enllà d’una novel·la de gènere quan pràcticament n’inventava un. Diu la llegenda que Perucho la va presentar al Premi Creixells d’aquell mateix any i que en perdre’l va entendre que les glòries literàries sempre li serien negades. Un clàssic avançat al seu temps.

Joan Perucho,  Les històries naturals,  Barcelona, 1983, Edicions 62

Anuncios