A cops de colze. Així ha anat la convocatòria de l’acte d’homenatge a l’escriptor Miquel Bauçà, trobat el 3 de gener passat, mort, al seu domicili de Barcelona, després d’un avís dels veïns als Mossos d’Esquadra, on residia gairebé d’incògnita. Fins al 10 de febrer, no va ser descoberta públicament la seva mort, diuen, per un anònim que va avisar la família , amb qui no tenia relació. Va ser aquesta trucada la que va alertar l’editorial Empúries, que va iniciar els passos perquè el cos fos reconegut. (…) Tothom el coneixia. Tothom hi havia parlat. Tothom, pel que sembla, l’havia llegit. Però l’editorial confessa que amb prou feines havia pogut col·locar un miler d’exemplars de ‘Carrer Marsala’, la novel.la de Miquel Bauçà i el seu llibre més celebrat. (1)
Miquel Bauçà va escriure el text de ‘Marsala’ a l’estiu de 1974. Ja feia prop d’una dècada que vivia a Barcelona. Li va oferir a en Xavier Folch, d’Empúries, que hi afegí el ‘Carrer’ al títol i la publicà al 1985. Va rebre, entre d’altres premis, el Ciutat de Barcelona d’aquell any. Bauçà ja tenia força obra poètica publicada. Va seguir escrivint poesia i més endavant hi tornaria, a la narrativa, amb un parell de novel·les més i amb ‘El canvi’, una monumental obra híbrida d’assaig i aforismes en format diccionari, del 1998. Al 2005 el van trobar mort al seu pis, on, com sembla, vivia gairebé aïllat de tot i tothom.
‘Carrer Marsala’ és una obra única dins la literatura catalana. Totes les generacions literàries tenen franctiradors, escriptors allunyats de convencions, sabotejadors textuals, que per vocació o simplement per fer la guitza, escriuen obres que més que obrir camí, el que busquen és rebentar canonades. Descol·locar al lector habituat a la novel·la clàssica de situacions i personatges. Quan va morir en Pau Riba, li treien un tall d’una entrevista als anys vuitanta on li preguntaven si pensava que ell podia aportar quelcom a la cultura catalana. ‘¡Siii, i tant! ¡Destruint-la!’. El que és més, molt més, complicat és convertir la voladura en un clàssic.
El lector que accedeixi verge a la literatura d’en Bauçà, a ‘Carrer Marsala’ es trobarà primer de tot amb l’estupefacció. Un monòleg d’un mascle de mitjana edat que viu i es mou per Barcelona. Va passant d’un tema a un altre, d’una idea a una altre, d’un pla narratiu a un altre. Absència de coherència narrativa combinada amb espurnes brillants. Uns dimitiran i d’altres acceptaran el joc. Per aquests els espera una recompensa majúscula, una de les grans obres de la literatura catalana.
Sabem poc del narrador i protagonista de ‘Carrer Marsala’. Un segon cognom, una feina de venedor o representant, obsessions amb el sexe (‘Per tant, m’he d’instruir així: si a les sis no tinc dona, sempre podré pelar-me-la. Una instrucció clara, tonificant’) i amb el propi cos, d’una cura i observació malaltissa. Una circulació indefinida i perpetua pels carrers de Barcelona i els barcelonins, la geografia i sociologia dels quals va barrejant amb tot allò de transcendent que li passa pel cap. Poc més podem dir, menys que ‘Carrer Marsala’ és una obra absolutament brillant en la forma i en l’ús del llenguatge. Cal arraconar la recerca de sentit en favor de la fluïdesa lírica del text d’en Bauçà. La influencia poètica és evident i notable, fins al punt que paràgrafs sencers semblen escrits només amb intenció rítmica:
‘No soc gallard, no m’hi haig d’encaparrar. Necessito tractaments especials. Per arrancar, he de prendre masses precaucions, cosa que imposa automàticament la reducció del volum global de les operacions’
Aquest joc poètic – fonètic te el contrapunt de la veu d’un de Bartleby català, angoixat i tribunero, que no pot evitar l’humor negre (per que a ell tot allò li sembla qualsevol cosa menys divertida) que l’apropa a una mena de Capri, neuròtic però més passat de voltes. Aquest desordre és en part conseqüència del possible us de l’escriptura automàtica. Les derives, d’un tema a un altre que no te res a veure dins del mateix paràgraf, amb una freqüència fora del normal, fa pensar en aquesta o en alguna tècnica semblant. Tot plegat reforça la idea de descentralització permanent del narrador. Per la ciutat, s’hi troba amb el capellà que corre a Ca l’Ardiaca, els llautons dels llits de les cases del carrer Balmes, la nena que surt al terrat del carrer Topazi, ell mateix tot pujant pel Paral·lel o amb el mosso que treballa a Can Roca (2). Totes impliquen una ubiqüitat física del flanneur que, o es mou molt de pressa o ho veu tot alhora. O té un sentit del temps que supera la narrativitat discursiva.
Si busquem un referent literari, un de ben evident és el ‘Ulisses’ de Joyce, tot i que fet servir fonamentalment per allunyar-se’n. En totes dues tenim una ciutat de fons i un personatge gris, descolorit, treballant de venedor, força sortit i en continu moviment. Per contra, el monòleg de Bauçà és breu, exterior i masegat. La desconnexió amb el llenguatge natural és lírica, no psicològica. Vol allunyar-se cap a les formes més estètiques del llenguatge: la poesia i l’humor. El discurs del narrador de ‘Carrer Marsala’ és permanentment reflexiu i emmirallat, només Barcelona l’allibera del solipsisme.
Tanmateix, ‘Carrer Marsala’ és ben allunyada d’una novel·la urbana o una novel·la barcelonesa. El text és massa marcià com per poder-ne treure una visió, de la manera que sigui, de la ciutat en el moment que es suposa que el narrador l’està vivint. Si que, com en les grans obres literàries que van a la contra, en podem treure una lectura subterrània. Des dels ulls i les paraules del narrador, aquest personatge que volta i observa la seva vida i la ciutat, sembla que tot i tothom hi te un significat doble, o al menys quelcom d’ocult. En cap cas racional. Sembla seguir a Camus fins a les ultimes conseqüències amb la premissa del ‘Mite de Síssif’: la vida no té lògica, i pobre del que n’hi busqui una.
1.https://www.andreusotorra.com/elsquatregats/arxiu/cir2005/circular40.html
2.Taverna Can Roca. Un molt bon restaurant, ja desaparegut, del Carrer Gran de Sant Andreu.
Miquel Bauçà, Carrer Marsala, Barcelona, 2009, Empuries
EL ÚLTIMO FRAGMENTO 