-Encara falten sis hores per l’any nou – feu notar el delegat polític – i ja aneu mamats com porcs
-La vida, camarada tinent, va més de presa que els somnis – digué en Fidel (p. 80)
Maleïm el camarada Stalin sense parar i, evidentment, amb raó. No obstant això, voldria preguntar; qui va escriure quatre milions de denuncies? (p.111)
El tretze de gener de 1968, Johnny Cash i tota la seva troupe, que incloïa entre d’altres a Carl Perkins i la Carter Family, van fer via cap al penal californià de màxima seguretat de Folsom. Allà dins, davant d’un públic format pel més selecte de la delinqüència local, va tocar un repertori que barrejava els seus èxits amb cançons tradicionals que parlen d’assassinats. La gravació del concert es va convertir en el ‘Johnny Cash at Folsom Prison’ i la resta és historia.
Força lluny d’allà, un jove Sergei Dovlàtov s’estaria pelant de fred a Leningrad, pensant què fer amb la seva vida mentre traginava glops de vodka i pàgines d’unes històries que havia escrit arran de la seva mili com a guarda a un camp de treball de la República Komi – un enorme paratge de la taigà occidental-, un d’aquells camps fusters tan habituals a la literatura del Gulag.
Aquella primera versió de ‘La zona’ va restar amagada fins 1982, quan Dovlàtov ja portava uns anys exiliat als Estats Units després que l’omnipresent estat Soviètic el convidés a marxar, per sort seva i de tots els seus futurs lectors. A la novel·la, Dovlàtov va explicant en unes cartes a l’editor que l’original va ser evacuat de la URSS per diverses persones en forma de microfilm i que algunes parts (la novel·la) li han arribat i d’altres s’han perdut. No cal fer-li gaire cas, Dovlàtov sempre juga amb aquests factors biogràfics, tant quan assegura que tot és real i només ha inventat detalls sense importància com quan sembla que els protagonistes son ficció i prou. Per exemple, a ‘Els nostres’ explica la historia del seu casament de varies formes diferents, segons el capítol. La sabia molt llarga i no tenia cap recança en fer ballar el cap a qui es prengui seriosament les pretensions realistes de la seva literatura.
Al final, ‘La zona’ és una de les versions de la seva primera novel·la, en la que hi treballa des de la tornada de la mili l’any 65, fins la publicació als USA l’any 82 i encara més enllà, en posteriors edicions. El que ens arriba, l’any 82, és un conjunt de relats amb un fil argumental, com la majoria de novel·les de Dovlàtov. En aquest cas, histories del camp de treball i de la seva relació amb els presos i els altres militars. Davant de cada historia, hi ha aquesta carta al editor, on Dovlàtov, més que presentar la historia, reflexiona sobre la seva pròpia obra i la literatura en general des de la distancia dels anys i l’exili.
No se si és la millor novel·la de Dovlàtov, segur estaria entre les millors. Sí que te quelcom únic, diferent a la resta. A partir de ‘La zona’, Dovlàtov aprèn a escriure ‘Dovlàtovs’ i els escriu en cadena, fins la seva mort prematura al 1990. Els ‘Dovlàtovs’ son costumistes, sarcàstics, de volta de tot, i ben engarsats al voltant d’una idea central, be les vicissituds de la supervivència a la URSS de l’empantanament o be les dificultats de l’adaptació de l’emigrat cultural als USA dels anys setanta-vuitanta. A ‘La zona’ hi ha encara un discurs per polir. Les histories del camp son un xic caòtiques, plenes de regressions, i en molt casos busquen més transmetre una sensació que explicar una historia amb cap i peus. Son flaixos de una normalitat terrible que a la vegada, com diu el propi Dovlàtov uns quants cops, no volen caure en la tragèdia del gran mestre de la literatura del Gulag (i del segle XX), Varlam Xalàmov.
No fa gaire, el rabiós d’en Guenis em va dir:
-Sempre tens por que no et surti com a en Xalàmov. No tinguis por. No et sortirà com a ell…
El contrapunt, i el que dona volada a la novel·la, son les cartes al editor. Aquí en Dovlàtov ja pot ser obertament assagístic i entre els problemes del dia a dia (‘la meva filla em menysprea perquè no sé conduir’) va traient tota la melangia i la decepció per un mon i una vida grisa i trista, dirigida per una colla d’incompetents fins a punts tragicòmics, que bàsicament s’ha dedicat a ofegar en vodka. De fet, el que més impressiona de Dovlàtov és el contrast entre uns llibres amb humor, plens d’anècdotes memorables, i aquest to melangiós i depressiu de qui no sembla capaç de sortir-se’n en un mon que sembla fet per a que hi visquin un altre classe d’humans, més encara quan vas mirant fotos seves i a totes hi trobes aquesta omnipresent mirada trista, esgotada.
El moment més memorable del llibre és el penúltim capítol, quan Dovlàtov acaba fent d’ajudant de direcció d’una obra de teatre que representen els presos amb motiu de l’aniversari de la URSS amb el suadíssim argument històric leninista. El dia de la representació, la obra és un desastre i els presos acaben enfotent-se’n obertament. Fins que el pres que fa de Lenin es posa a cantar ‘La Internacional’, i de forma gairebé màgica, acaben cantant tots i Dovlàtov amb llàgrimes als ulls. No és que en el fons siguin tots bolxevics. És que es tracta del seu país. Per això a Dovlàtov, i a tants d’altres, els hi costava tant d’exiliar-se, quan la situació ho demanava a crits. Perquè en el fons, amb tots els milers de defectes, s’ho estimaven.
A les presons americanes no els hi feien fer teatrillo amb un pres fent de Lincoln, els hi portaven a Johnny Cash. Per això van guanyar la guerra freda. Tanmateix, si tenien quelcom en comú els uns i els altres és que al final, si posaven l’himne, tots callaven i empassaven saliva. I que també eren la carn de canó del sistema. Com deia un ex-soldat soviètic a ‘Els nois de zinc’, ‘érem la mateixa carn de canó (a Vietnam i Afganistan) però ells tenien per esmorzar dos sabors de gelat i nosaltres sempre menjàvem les mateixes farinetes’.
EL ÚLTIMO FRAGMENTO 