Un estiu

‘La malèfica dèria dels llibres que ens empaita als quatre gats vius que pertanyem a aquesta especie en vies d’extinció’ (p 103)

________________________________________________________________________________

No m’interessen els dietaris. D’entrada, sempre m’han semblat una versió light dels diaris que, com la correspondència, pertanyen a l’àmbit personal de l’autor i menys en comptadíssims casos mai no hi tindrien que sortir. El dietari acostuma a degenerar en un ‘tu mateix’ o ‘el que et passi pel cap’ sense solta ni volta. Fa anys, Baltasar Porcel en feia un a Catalunya Ràdio que era encara més intranscendent i pedant que les seves novel·les. Li havien tret el programa de llibres que feia la temporada anterior i per compensar li deurien haver dit ‘tu vine, i explica el que et sembli’.

Aquests prejudicis m’han durat amb ‘Un estiu’ dos o tres pàgines, les necessàries per adonar-me’n que les notes o reflexions breus de l’autor en el període de temps del títol,  no tenen res a veure amb l’estereotip abans esmentat.

Certament, no passa res. Però passa molt. El llibre, l’estiu, està marcat per la malaltia i mort de dos amics del autor, Josep Miquel Sobrer i l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, amb moments colpidors com l’abraçada final que en Vallcorba li demana amb l’excusa d’ajudar-lo a aixecar-se. Tot el llibre és una anada i vinguda entre la vida, els encenalls d’un bon menjar, el desig d’un bell cos, una conversa interessant, i la mort en forma de la vellesa, la mare malalta i els amics que se’n van.

Podria ser tràgic, tot un drama, però no ho és pas. Més aviat, el to de conjunt és una celebració vital, amb totes les gràcies i desgràcies que hi comporta. I aquí hi te molt a veure la perícia narrativa de l’autor. Quan t’endinses en el llibre, arriba una sensació familiar amb el llenguatge. Com si, a més del català, n’hi fes servir un d’altre que entenc perfectament. No tinc gaires paraules més per expressar aquesta mena de parlar concomitant que va aflorant a mesura que passa el llibre, però que indubtablement té a veure amb qui ha fet de la literatura una forma pròpia de entendre i expressar el mon. Els lletraferits de la cita, per posar el cas.

No crec que sigui casualitat que aquesta percepció tingui a veure amb que l’obra literària d’en Francesc Parcerisas és fonamentalment poètica. Hi ha quelcom de diferent quan algú que ve de la poesia publica un llibre de prosa. Una facilitat per transformar la quotidianitat en transcendent. Estic pensant en ‘Marca d’aigua’, de Joseph Brodsky, un llibre que m’ha vingut força vegades al cap mentre llegia ‘Un estiu’.  Sota la quotidianitat d’un temps o un lloc, hi ha una depuració del llenguatge portat de la poètica a la narrativa i que va al moll de l’os, que no és res més que parlar de la vida en si mateixa.

Entre les anades i vingudes del protagonista de la platja a la ciutat, les abundants estones de lectura donen comentaris definitius sobre patums com Juan Benet ‘un narrador castellà que sempre m’ha semblat que maldava per crear un avorriment massa intel·ligent’ o Javier Marias ‘un model de prosa envitricollada, detallista, massa xopada, cantelluda pel meu gust, però perfecta dins del seu deliberat motlle estilístic’. ¡Que bé que li escau a Marias això de ‘massa xopada’! Però agrairia que algun amable lector més dotat que un servidor em pogués aclarir com és una ‘prosa cantelluda’.

També la religió, de mà de la mare catòlica, hi és força present. L’autor encerta amb l’anàlisi d’una litúrgia que llegida detingudament fa esfereir. També qüestiona que ell, no creient, es tingui que definir com ‘ateu’, literalment ‘ no-deu’, amb l’argument de la prova del delicte; no soc jo el que ha de demostrar al fiscal que no he comés el delicte del que m’acusen, sinó el fiscal presentar proves que justifiquin la seva acusació. En el cas religiós, o teista, son els creients els que tindrien que demostrar l’existència de Deu, no els no-creients demostrar-ne la no-existència, que és una contradicció lògica en si mateix.

L’argument té sentit, però te dues errades. Quan en Parcerisas exposa el argument teista contra el qual existiria el ateisme, o sigui, la negació de la seva validesa, confon l’argument ontològic de Sant Anselm amb una variant del argument aristotèlic. L’argument de Sant Anselm és que com Deu és perfecte, això implica la seva existència. Aquest argument el va desmuntar Kant dient que d’un substantiu es pot derivar un adjectiu (el cotxe és blau, o verd, o ràpid) però d’un adjectiu no es pot derivar un substantiu (de verd o blau no té perquè ser cotxe, pot ser qualsevol altre cosa). L’argument aristotèlic del primer motor immòbil, o que la perfecció mòbil de l’univers exigeix un Deu creador, té la falla, com exposa l’autor, del que s’anomena ‘petició de principi’. O sia, un acte de fe. Pot ser el deu cristià, o podria ser també un deu que fes al deu cristià i així ad infinitum, el que exigeix un punt d’inici.

Respecte del terme ‘ateu’, no es refereix tant a un posicionament sobre l’existència o no de Deu sinó sobre el fet religiós com a fet social i cultural. Per contra del que pensa molta gent, l’estat espanyol no es defineix com a ‘estat laic’ sinó com a ‘estat aconfessional’. Això vol dir que, davant del diàleg interreligiós que permet la llibertat de cultes, decideix no prendre’n partit per cap en concret. En aquest context, l’ateu vindria a ser qui es posiciona negant l’argument fonamental de les religions teistes, es a dir, la existència d’un deu creador omnipotent origen del mon i de la humanitat. Per a un ateu, en definitiva, una religió organitzada monoteista com el cristianisme, al fonamentar-se en una fal·làcia com la abans esmentada, no seria res més que un mite, i no gaire diferent del que creien els grecs clàssics o d’algun fanàtic convençut del ‘Senyor dels anells’. Respecte de la necessitat de posicionar-se o no, com a l’argument de la demostració del delicte, és cert que no és cap obligació. Però en bona part seria com si algú no tingues res a dir sobre art o política.

Francesc Parcerisas ‘Un estiu’ Barcelona, 2018, Quaderns crema