Fortuna

Me resultó sorprendente constatar que en Estados Unidos, un país donde el dinero tiene una dimensión casi mística, no hay realmente novelas sobre el dinero. Es muy difícil pensar en cuáles serían esos títulos. Las novelas que asociamos directamente con el dinero son en realidad novelas de clase -H.D.-

Una de les pitjors professores que mai he tingut ens va dir un dia a classe que el gran tema de la literatura eren els diners. Una alumna, amb tota la seva ingenuïtat, li va contestar que el tema de ‘Lolita’ no eren els diners. ‘¡Com que no! ¿Com la sedueix, a la nena? Amb diners. ¿Perquè acaben el viatge per América? Perquè es queden sense diners’. Tothom assentia bocabadat. Aquesta, com tantes altres boutades que va deixar anar a les tres classes que vaig aguantar, és un exemple de sofisma auto justificatiu tant del gust dels que es pensen que ho saben tot, no només de literatura. Dir que el tema central de la literatura des del sorgiment del capitalisme son els diners és com dir que ho és el paper i la tinta. Es clar que els diners son fonamentals, perquè els personatges viuen en un sistema basat en l’ús del diner com a gairebé única manera d’accés als bens necessaris per sobreviure. Des de ‘Oliver Twist’ fins a ‘El gran Gatsby’, els personatges de la historia de la literatura es veuen mediatitzats per la carència, la regularitat o fins i tot l’excés de diners. En aquells llibres on el personatge te una vida interior tan plena que no li cal donar explicacions sobre com o quan treballa, o de què viu, sempre acabo pensant, ‘I aquest, qui es pensa que és, per estar per sobre de la resta dels mortals’. Ara, dit això, afortunadament la literatura va molt més enllà d’allò que el propi Hernan Diaz anomena ‘novel·les de classe’. No hi ha un ‘tema central’ de la historia de la literatura, més enllà de tautologies com ‘l’ésser humà’ o ‘la historia’. La gracia i la sort de la literatura és que tot pot ser central, depèn de com ho vegis i ho tractis.

Força crítics han vist ‘Fortuna’ (‘Trust’), d’Hernán Diaz, com una novel·la sobre els diners o el capitalisme perquè el seu protagonista és un alter ego dels grans magnats americans de finals el dinou i principis del vint, els Rockefeller, Morgan o Guggenheim. A la novel·la, aquest és Andrew Webeld i l’eix és la narració de la seva pròpia vida, amb el paper de la seva dona morta com a principal conflicte. El poderós Webeld ha quedat ferit per la publicació d’una novel·la d’un autor menor on recrea una historia molt semblant a la seva amb uns afegits dramàtics que ell considera del tot intolerables. Així, intentarà escriure ell la seva versió de la novel·la, l’autobiografia que expliqui la historia tal i com ell vol que sigui coneguda. Pel mig, la secretaria de Webeld acaba fent-li de negra d’aquesta autobiografia i dècades després descobrirà el diari secret de la dona morta de Webeld. En total, quatre parts amb quatre narracions diferents, tant de tema com de forma, d’una mateixa historia de fons.

El resultat és excel·lent i ‘Fortuna’ és una gran novel·la, d’un autor que fa punts per consagrar-se com un dels grans noms de la literatura actual. Complexa, polifònica, profunda i contundent, ‘Fortuna’ és una novel·la completa, molt ben pensada i resolta. La tàctica narrativa és en part el efecte Rashomon, la mateixa historia explicada diferent segons la veu, però sobretot és un joc narratiu molt clàssic i gens innovador. Algunes de les millor novel·les de Nabokov, com ‘La veritable vida de Sebastian Knight’ o ‘Foc pàl·lid’ estan basades en la mateixa idea, un narrador que vol desmentir un text anterior sobre un subjecte que ell creu manipulat escrivint ell mateix el seu text sobre aquest subjecte. Allò que el geni rus aconseguia era un impressionant joc de miralls carregat d’ironia sobre les convencions narratives i la mala literatura, que ell convertia en gran literatura. Diaz prescindeix de l’humor però dobla l’aposta narrativa amb més estructura i més versions, sortint prou ben parat.

Tanmateix, moltes de les ressenyes i articles que s’han escrit sobre ‘Fortuna’ es queden en la lectura més simplista possible, derivada del caràcter obstinat i fred del protagonista milionari. ¿I que es pensaven, que un es fa ric en una selva com aquella amb somriures i tendresa?. D’aquí, d’aquest pretès retrat històric de les perversitats del capitalisme, hi ha un pas a destacar ‘la ficció dels diners’ o ‘el poder per manipular el relat’, tornant un altre cop al focaultisme habitual més reduccionista. Dir a aquestes alçades que els diners del banc i els del Monopoly son el mateix, només diferenciats per les convencions, enteses com a submissió a un sistema de valors, que acceptem en ambdós casos es no entendre res del mon on vivim. No son les convencions, és la praxis. Ho creiem o no, que allò és paper i prou, actuem donant-li un valor molt diferent a un cas o l’altre. Les relacions econòmiques que estructuren les societats actuals son un teixit d’interaccions increïblement complexes desenvolupades per al seu funcionament, no en termes morals, sinó pràctics. Per dir-ho en termes també filosòfics: per no tindre que estar pensant a cada moment si quan surto per la porta, el mon seguirà allà o ja no existirà. Això és el que s’anomena convencions i que és quelcom més semblant a la confiança del títol, tot i que el ‘Trust’ juga també amb la idea de construcció monopolística al model del que van acumular els grans magnats de la època reflectits en la figura de Webeld.

Cal buscar en la direcció de l’exploració entre relat i ficció que articula Diaz al llarg de tota la novel·la. Si ‘Trust’ és una historia del capitalisme, és ben simple. Si, en canvi, és un exemple dels límits entre historia, relat, ficció i veritat, llavors és una molt bona novel·la. Ara, des d’aquesta lectura, sorprèn la voluntat de l’autor de tancar el llibre (com una mena de monòleg de Molly Bloom) amb el diari de la dona de Webeld. Per una banda, amb el cop d’efecte sobre el paper de la morta i per l’altre amb el resultat final que dona al conjunt, on, paradoxalment, sembla que Diaz ens acabi dient que la ficció, la literatura (en aquest cas, la novel·la de Vanner), està molt més a prop de la veritat que tota la resta, encara que s’hi apropi per diferents i estranyes vies.  

Hernán Diaz, ‘Fortuna‘, Barcelona, 2023, Periscopi