Sobre el concepte d’història

Perquè cada segon del futur era la porteta per on podia entrar el Messies

Walter Benjamin escriu les tesis de ‘Sobre el concepte d’història’ (1) al 1940, gairebé al final del la seva vida i en un estat de catàstrofe imminent. Exiliat a París des del triomf del nazisme, amb l’inici de la guerra es troba de nou en país enemic. Confinat en un camp de treball per sortir-ne tot just amb la invasió alemanya, que l’obligarà a una fugida desesperada amb final tràgic a Portbou. Les tesis es tracten, doncs, gairebé del seu testament intel·lectual. Una copia entregada en mà a Hanna Arendt (com diu la seva dona Dora en una carta ‘no podíem confiar en el servei postal’)  arribarà anys més tard a la seu de l’exili americà de l’Escola de Frankfurt, on veurà la primera de les moltes edicions que ha tingut.

Prop d’un segle després, el text segueix sent un dels escrits filosòfics claus del segle XX, i la traducció i edició que va fer en català Flâneur és modèlica. El text original és breu i fragmentari, com la majoria de l’obra de Benjamin, però a les divuit tesis (vint si contem els apèndix) hi ha una profunditat abismal. Tindrien que ser temari obligat en qualsevol estudi social i humanístic de nivell superior, i son la resposta ideal per a tothom que es pregunta o no sap que contestar a ‘¿Per a què serveix la història?’.  Les tesis son uns textos breus, en total no superen les trenta pàgines, gens obtusos, però d’una estructura tècnica i de pensament exemplars, com poquíssims textos en la història de la filosofia. Va molt en la línia narrativa d’un Benjamin que sempre havia fugit de la densitat acadèmica i on reflecteix la influencia de Brecht i el seu ‘art proletari’, la recerca de la profunditat amb un llenguatge i uns mitjans planers, comprensibles pel gran públic.

Dues de les tesis han quedat com les més conegudes; la primera, on Benjamin retrata la història com una partida d’escacs on un autòmat, programat per respondre sempre amb la millor jugada (el materialisme històric) amaga dins seu un nan geperut, mestre dels escacs, que mou els fils del robot: la teologia, que ara cal amagar. Les lectures poden ser diverses, però inclou un element que Benjamin anirà repetint al llarg del text, la força messiànica del subjecte històric, qui sigui. El materialisme, com a tal, no deixa de ser una maquina amb aparença humana, però cal quelcom diferent per moure’l en la direcció adequada. Podem llegir aquí ‘teologia’, per exemple, com la voluntat del home de dur a terme el regne del cel a la terra. L’altre tesi també molt coneguda és la del ‘Àngelus novus’ de Klee, la novena. Benjamin fa una lectura d’un quadre de Paul Klee, a partir d’un poema de Scholem, sobre l’àngel de la Historia, que vol tornar enrere per reviure les piles de morts que van quedant però el vent del paradís l’empeny les ales endavant, cap al futur, constantment. La imatge, d’un enorme simbolisme, és bencreativa, doncs el quadre de Klee, com tota la resta de la seva obra, no te gens d’històric ni figuratiu. És l’espurna de la imatge al pensament de Scholem i Benjamin.

Hi ha un llibre sobre la relació d’aquests dos personatges, unes memòries d’aquest últim titulades ‘Walter Benjamin. Historia de una amistad’ (2). La seva lectura, a més d’interesant, aporta dades importants per entendre millor l’obra de Benjamin. Scholem i Benjamin es coneixen al 1914 a Munich, a tocar de l’inici de la Gran Guerra. Tots dos son joves militants sionistes. De fet, el debat de l’emigració a Palestina és molt present (Scholem acabarà marxant) i d’aquí ve en part la influència teològica de les tesis. Tots dos rebutgen la guerra fins i tot en els moments més inicials d’absolut entusiasme a Alemanya i al llarg dels anys fan mans i mànigues per evitar l’allistament. Al principi amb facilitat i en cada revisió anual de les seves capacitats militars més i més difícilment. Scholem no explica gaire més que al 1917 li diagnostiquen ‘daementia precox’ i finalment és declarat inútil definitiu. Una brillant actuació que no l’impedeix d’estudiar filosofia a Jena al 1916, on li fastigueja la pompositat del academicisme neokantià i remarca que un dels pocs que li interessava era Frege, el precursor de la filosofia analítica a qui ‘gairebé ningú prenia seriosament’. Benjamin ho te més complicat amb els metges militars i fins i tot el 1917 és declarat apte, al que respon amb una ciàtica que el deixa pràcticament invàlid i que més tard Dora, la dona de Benjamin, li escriu a Scholem que l’ha provocat ella per hipnosi condicionada. Una altre anècdota que dona peu a enormes fantasies literàries és el fet que explica Scholem d’un moment al 1916 on van coincidir Kafka i Benjamin a Munich, pel viatge del primer amb motiu d’una lectura del seu conte ‘A la colònia penitenciaria’. Benjamin no hi va anar, però Scholem (i el lector) pot imaginar què hauria sortit de l’assistència i trobada entre aquests dos personatges.

Scholem i Benjamin aconseguiran finalment marxar a Suïssa fins la fi de la guerra i mantindran una amistat al llarg del temps, tot i que l’exili els allunyarà tant com les seves respectives derives intel·lectuals, Scholem aprofundint en el sionisme i Benjamin cap al marxisme des de la seva ‘trobada’ amb l’Escola de Frankfurt. Aquesta influència es reflexa al llarg del llibre en la voluntat de donar explicació d’un fracàs; el fracàs d’una visió simplista i mecanicista del materialisme històric d’arrel socialdemòcrata que no només no ha portat al socialisme sinó que ha permès l’ascens del feixisme i la guerra llavors tot just començada. En aquest context, escriu Benjamin a la tesi novena ‘No hi ha res que haguí corromput tant la classe treballadora alemanya com el fet de creure que nadava a  favor del corrent’. El corrent del desenvolupament tècnic infinit, que per si mateix no és res, més aviat el contrari ‘Nomes vol percebre els progressos del domini sobre la natura, no els retrocessos de la societat. Ja mostra els trets tecnocràtics que més tard trobarem al feixisme’. Ara sabem que la tecnocràcia que s’adjudicava el feixisme dels anys trenta era falsa, que sota aquesta aparença d’eficiència, d’eliminació de la diferencia en favor del projecte nacional només s’amagaven una colla de fanàtics ineptes que van enfonsar els seus països respectius ja abans de destrossar-los del tot amb la guerra. Però la pregunta de Benjamin segueix tenint vigència històrica. Com pot la classe obrera, la de llavors i la d’ara, delegar en uns discursos cíclics demagògicament recurrents.

La resposta a un dels problemes polítics de més pes en la època contemporània la dona Benjamin en la tesi segona. Es aquí, on en només una pàgina, Benjamin condensa la imatge de les dues teories de la primera tesi que han de guiar aquest camí a la emancipació. Comença amb una cita de Lotze, un d’aquells filòsofs neokantians contemporanis que tant desagradaven a Scholem: ‘Un dels trets més remarcables de la naturalesa humana és (…) al costat de tant egoisme en l’individu, la manca general d’enveja de cada present cap al seu futur’. Sembla que allò de que serem la generació que viurà pitjor que la dels nostres pares no és gaire nou. Segueix amb un paràgraf que també ha quedat com una de les frases més mítiques de Benjamin: ‘La felicitat que podríem envejar es troba només en l’aire que hem respirat, amb les persones amb que podríem haver parlat, amb les dones que se’ns podrien haver lliurat. Dit altrament, en la idea de felicitat ressona inevitablement la de redempció’. O dit d’una altre manera, el somni universal de poder tornar a néixer sabent tot el que sabem ara. L’àngel de Klee tornant enrere per poder fer les coses diferent; per fer-ho be. I conclou ‘Si això es així, és que hi ha una cita secreta entre les generacions passades i la nostra. I és que se’ns esperava a la terra. I que, com a totes les generacions anteriors, se’ns ha concedit una dèbil força messiànica que el passat te dret a reclamar. No podem despatxar-la a la lleugera, aquesta reclamació. El materialista històric ho sap’.  

1.La traducció més literal de ‘Über den Begriff der Geschichte’ seria aquesta. Que es conegui el text de Benjamin com  les ‘Tesis sobre la filosofia de la historia’ te més a veure amb la versió francesa, ‘Thèses sur le concept d’historie’.

2.Gershom Scholem, ‘Walter Benjamin. Historia de una amistad’, Barcelona, 2007, DeBolsillo

Walter Benjamin  ‘Sobre el concepte d’història’, Barcelona , 2019 , Ed Flâneur

Dirección única

Publicado en 1928, Einbahnstrasse – Calle de sentido único- es una colección de microensayos que llevan por título letreros encontrados en la vía pública de diversas ciudades europeas.

_________________________________________________________________________________

Las opiniones son al gigantesco aparato de la vida social lo que el aceite es a las máquinas. Nadie se coloca frente a frente a una turbina y la inunda de lubricante. Se echan unas cuantas gotas en roblones y junturas ocultas que son preciso conocer – Gasolina-

Con la ciudad ocurre lo mismo que con todas las cosas sometidas a un proceso irresistible de mezcla y contaminación; pierden su expresión esencial y lo ambiguo pasa a ocupar en ellas el lugar de lo auténtico – Panorama imperial –

La cervecería es la llave de cualquier ciudad; saber dónde se puede beber cerveza alemana es, como conocimiento de geografía y etnología, más que suficiente – Cervecería –

El más europeo de todos los bienes, esa ironía mas o menos conspicua con que la vida del individuo pretende seguir un curso distinto al de la comunidad en que le ha tocado recalar, es algo que los alemanes han perdido totalmente – Panorama imperial –

El despacho del jefe rebosa de armas. Lo que bajo una apariencia de confort seduce al que entra es, en realidad, un arsenal camuflado. – Artículos de oficina –

Hemos olvidado hace tiempo el ritual según el cual fue edificada la casa de nuestra vida. Pero cuando hay que tomarla al asalto y empiezan a caer las bomba enemigas, ¡que de antigüedades descarnadas y extrañas no dejan estas entre sus fundamentos! (…) ¡Que siniestro gabinete de curiosidades aparece allí abajo, donde las zanjas más profundas se hallan reservadas a lo cotidiano! – NR. 113 –

Solo en el delirio de la procreación supera el ser vivo el vértigo del aniquilamiento – Hacia el planetario –

Y así como los pájaros buscan refugio en los frondosos escondites del árbol, las sensaciones huyen hacia las arrugas umbrosas, los gestos sin gracia y las manchas insignificantes del cuerpo amado, donde se acurrucan, seguras como en un escondrijo. Y ningún paseante ocasional adivinará que, precisamente ahí, en aquellos rasgos imperfectos, criticables, anida, veloz como una flecha, el ímpetu amoroso del adorador.  – Estas plantaciones se encomiendan a la protección del público –

Porque los grandes poetas, sin excepción, ejercen su arte combinatoria en un mundo que vendrá después de ellos; así, las calles parisinas de los poemas de Baudelaire, al igual que los personajes de Dostoievski, no empezaron a existir antes de 1900. – Piso de lujo, amueblado, de diez habitaciones –

Que tu pluma sea reacia a la inspiración; así la atraerá hacia ella con la fuerza del imán. (…). La palabra conquista al pensamiento, pero la escritura lo domina. – ¡Prohibido fijar carteles! –

Para los grandes hombres, las obras concluidas tienen menos peso que aquellos fragmentos en los cuales trabajan a lo largo de su vida. Pues la conclusión sólo colma de una incomparable alegría al más débil y disperso, que se siente así devuelto nuevamente a su vida. – Reloj regulador –

Insensatos quienes lamentan la decadencia de la crítica. Porque su hora sonó ya hace tiempo. La crítica es una cuestión de justa distancia. Se halla en casa en un mundo donde lo importante son las perspectivas y visiones de conjunto y en el que antes aún era posible adoptar un punto de vista. Entretanto, las cosas han arremetido con excesiva virulencia contra la sociedad humana. La “imparcialidad”, la “mirada objetiva” se han convertido en mentiras, cuando no en la expresión, totalmente ingenua, de la pura y simple incompetencia – Se alquilan estas superficies –

Cuanto más hostil a la tradición sea un hombre, más inexorablemente someterá su vida privada a las normas que desea convertir en legisladoras en un orden social futuro – Ministerio del Interior –

La mirada es el poso del hombre – Óptico –

Walter Benjamin, Dirección única, Madrid, 1987, Alfaguara